
Quan podré mirar els teus ulls,
veure de prop el teu rostre?
No mesclar el teu i el meu alé,
no mirar amb tu el mateix sostre.
Sols mirar-te, somriure i mirar-te,
que em fan mal els ulls de la gent,
que juguen a dir coses grans
i fan amb mentides un món de cecs.
Jo vull tenir-te aquí,
enmig la meua miseria,
a les branques seques
de l’hivern del meu jardí
a les meues galtes de cristall,
aquí, als meus dits.
Perquè són els teus, ulls d’amor,
i vull que em parlen,
i plenen la meua llengua
d’un silenci molt dolç.
Vull trencar les parets
de carreteres i ciutats,
de paraules de tinta i paper,
de postdates i segells.
Vull que bufes molt fort el meu pit
fins que el cor s’ofegue d’amar,
fins que ens rebente la pell
i siguen nostres el temps i l’espai.
Sí, mesclar el teu i el meu alé,
sí, mirar junts el mateix sostre
de núvols o estreles, de lluna o de sol,
de fusta o de guix, ric o pobre.
Siguem gotes al mar, pols al vent,
fulles de tardor a un parc de xiquets.
Quan?, dis-me quan podré
veure eixa mirada de llum,
oblidar per fi l’altra gent,
ser sols amor per a tu
més tendre i mes dolç
amb els ulls que amb un bes.